Una abraçada

Les coses no em van massa bé…

 Em costa molt atendre allò que diu el professor. Sento que els altres són més intel·ligents que jo. Sento constantment una veu interna que em diu que no entendré res, que no m’esforci, que sóc ximple, que els altres poden i jo no.

Amb aquests pensaments va parlant el professor i jo perdo el fil del que diu. Ell m’avisa, «Txell, ja estàs al teu món? Què farem de tu!» i jo no tinc resposta. Voldria explicar-li que no sóc jo qui decideix deixar d’atendre, que em distrec i no ho puc evitar. Ell em crida l’atenció i m’adono del que he fet i li dic  que no tornarà a passar, però torna a passar.

IMG_1047 De vegades em castiguen, amb tota la raó, i jo el que vull és que no torni a passar, però mai ho aconsegueixo.

Diuen que em portaran a un psicòleg, perquè solucioni el problema  que tinc i que  estic causant a casa. Jo crec que seria millor que m’ajudés el meu mestre, i que els pares entenguessin que no em despisto per gust, que no m’agrada que em renyin sempre, i que necessito que ho acceptin i m’ajudin a  millorar. No sé, potser un psicòleg m’ajudi a atendre.

Jo sé que el que em passa té a veure amb alguna cosa que vaig sentir de ben petit, jo no ho recordo, però segur que els pares podrien fer l’esforç de recordar si va passar alguna cosa abans dels meus tres anys de vida.

A casa em volen ajudar, però es desesperen, crec que no ho entenen i llavors  sento que no  m’estimen gaire. Això em porta a no estimar-me a mi mateix@, i em sento molt derrotada i sense cap possibilitat de sortir del pou. Com més em criden, més em bloquejo, llavors ells es neguitegen i tot va empitjorant per culpa meva.

Un dia vaig començar a plorar, quan els pares em demanaven de fer diverses coses, em vaig bloquejar i ja no podía fer cap d’elles. Vaig paralitzar-me i fins i tot em vaig espantar, no podia parar de plorar, un altre cop, no   responia al que s’esperava de mi.

Però aquell dia la mare es va adonar, em va abraçar tot dient-me «no passa res, estàs molt angoixada i és per això que no pots fer el que t’he encarregat, de vegades no m’adono que el teu ritme és diferent del meu». Va ser fantàstic, ni jo sabia el que em passava i vaig notar que ella sí que s’adonava.

Quan va acabar d’abraçar-me, vaig fer tot el que m’havia dit i després la vaig abraçar jo a ella. Aquella comprensió em va ajudar i vaig entendre que necessito ajuda quan em despisto.

A %d blogueros les gusta esto: